Entitats Catalanes de Salut Mental en 1a Persona

Hearing Voices Barcelona

John Read

Bogeria… o sentit?

John Read va superar el trauma psicològic de una família disfuncional i un abús sexual a la infància. Les seves vivències i la seva curiositat el van portar a investigar la psique humana i a estudiar això que anomenem bogeria. Read ha resumit que el millor és tractar amorosament a pacients als que hem etiquetat com psicòtics i esquizofrènics. I ho argumenta en llibres com Modelos de locura o El sentido de la locura (Herder). Read valora el treball a Espanya del doctor Jorge Tizón i el seu equip d’atenció precoç a pacients amb risc de psicosis (amb el patrocini de la Fundació Llegat Roca i Pi) i m’anima a visitar InterVoiceOnline.org. Aquest Read m’ha semblat molt sensat.

Què és la bogeria?

El terme per definir comportaments inusuals a una cultura determinada.

La bogeria… és cultura?

Clar!!! Conec a fons la cultura maori, i sé que a aquella cultura no es símptoma de bogeria escoltar veus.

No?

Aprenen des de nens que això encaixa amb la normalitat… i ningú s’espanta! Ningú creu que un està boig només per escoltar veus…

Aquí sí, aquí et porten al metge…

Allà entenen que és un ancestre que acudeix a ajudar-te. Ho agraeixes… i a una altre cosa!

Doncs si jo escolto veus, si m’espantaré!

Perquè t’han ensenyat que això és estar malament del cap, malalt, i t’internaran, tractaran…: vius amb aquest relat temorós.

Escoltar veus, llavors, no és patològic?

Per la espècie humana, no és res estrany escoltar veus i veure visions: és part de la nostra naturalesa! El 15% de la gent escolta veus.

No sabia això, expliqui-m’ho…

Miri, el 80% de les persones majors de 60 anys que ha perdut a la seva parella o algun ésser molt estimat… el sentirà o el veurà en algun moment durant el primer any del dol!

Tantes persones?!

Però preferim no comentar-ho amb ningú…

Li ha passat a vostè?

Un bon amic meu es va matar en un accident de cotxe… ho vaig lamentar tant… A l’endemà se’m va aparèixer, va venir a acomiadar-se de mi…

Hi ha explicació científica?

El primer és acceptar el fet sense fer-ne un problema, doncs el que ajuda no és saber com ocorre, sinó entendre què significa!

I què significa?

És un missatge a encaixar en la biografia de qui ho viu! Però el psiquiatre, en comptes de escoltar al pacient… el dopa! Hauria de veure com encaixa el missatge en el seu relat vital.

Ho anomenem bogeria… i és un missatge?

Sí. El psiquiatre té que aconseguir, amb humilitat, sensibilitat i paciència, que el pacient es converteixi en l’autor del relat de la seva vida…

I no ho fan així els psiquiatres?

A Espanya, els professors universitaris de psiquiatria, cobren de la indústria farmacèutica! En aquestes condicions… em faria vergonya ser psiquiatre a Espanya.

En la resta del món no és així?

També a Estats Units… I m’avergonyeix que dilapidem fortunes buscant el gen de la bogeria, de l’esquizofrènia: no existeix!!! No hi ha arrel biològic de la bogeria.

On tindríem que buscar, doncs?

En el propi relat del pacient, insisteixo. Donar-li drogues antipsicòtiques… si es una bogeria!

Tan contraproduent són?

Perjudiquen més que beneficien, pel que tindrien que prohibir-se. Redueixen deu anys la vida del pacient medicant així!

En què casos si es beneficien?

Només per tranquil·litzar al pacient durant una crisi: això és només una tercera part dels casos.

Aconsellaria als pacients abandonar ara mateix els antipsicòtics?

Què ningú deixi ell sol la medicació! És arriscat. Dialogueu amb el psiquiatre i demaneu-li ajuda per contactar amb grups de teràpies mentals sense fàrmacs, que n’hi ha.

Com tracta vostè als seus pacients?

Un cas: un portava trenta anys medicant-se perquè es sentia observat i espiat i volia convertir-se en dona. Van ser suficients sis mesos conversant amb ell per entrar en la seva lògica i ajudar-lo a millorar.

Conclusió?

La bona qualitat de la relació terapeuta-pacient és el més curatiu que hi ha. No existeix millor medicina!

Algun consell pel terapeuta?

Escolta al pacient amb paciència, sense fer-lo sentir malalt mental i sense jutjar-lo.

Alguna altre evidència científica sobre el que anomenem bogeria i el seu tractament?

En països africans, és la pròpia bogeria la que cura: els xamans provoquen brots psicòtics amb drogues, amb fins curatius…

Amb quins resultats?

La dada científica és que dos terceres parts dels psicòtics es recuperen a l’Àfrica. Aquí només recuperem a una tercera part. N’aprenguem!

Que li va portar a aprendre psicologia?

La necessitat de comprendre’m a mi mateix.

Què li passava?

Dels 11 als 13 anys vaig ser víctima d’abusos sexuals per part del director del meu col·legi. No entenia què estava passant i em vaig venjar del món suspenent-ho tot…

Quins efectes té un abús?

Si no es repara, és un trauma psíquic que pot derivar en psicosis i esquizofrènia.

És molt freqüent l’abús sexual?

A Occident, el 20% de les nenes i el 15% dels nens pateixen abusos sexuals…

Amb afectes iguals en nens i nenes?

La nena s’aïllarà d’altres nens. El nen abusarà psicològicament de altres nens.

Com tenim que actuar davant d’un abús?

Es té que allunyar a l’abusador. I preguntar al nen i escoltar-lo. I fer-li entendre que ell no ha actuat malament. I ajudar als progenitors innocents. I donar molta estima i amor al nen! Si així es fa, es refarà.

Pot passar-li alguna cosa pitjor a un nen?

També és molt traumàtic cridar-li, renyar-lo, esbroncar-lo contínuament… I molt pitjor quan és més jove, perquè es malmeten més els reguladors neuronals de l’estrès.

Amb quines conseqüències?

Tu digues-li al nen contínuament que és molt dolent o un desastre… i serà fidel a aquest relat, perquè els nens creuen íntimament  als seus pares. I serà dolent i serà un desastre. I psicòtic, depressiu… i eventual suïcida.

(Entrevista Publicada a La Vanguardia el 26/05/2012)

Eleonor Longden

     Durant el seu primer any d’universitat, Eleanor Longden va començar a sentir veus: un narrador descrivint les seves accions en el transcurs del dia. Diagnosticada d’esquizofrènia, Longden va començar el que ella descriu com una “guerra civil psíquica”, lluitant per aturar les veus segons aquestes es tornaven antagòniques. El que la va ajudar va ser alguna cosa que no s’esperava: fer les paus amb elles. Aprenent a veure a les veus com una font d’entesa en lloc d’un símptoma, Longden va recuperar el control.

     Com és això d’escoltar veus? Llegeix les FAQs d’Eleanor, en què t’explica tot el que vas voler saber sobre l’escolta de veus, amb el seu toc d’humor i honestedat.

Alguna vegada les teves veus parlen entre elles (excloent-te)?

     A vegades. Fa temps solien parlar de mi molt més, però ara normalment em parlen a mi directament. I quan parlen sobre mi, solen ser afalacs o paraules d’ànim. O, de vegades, parlen sobre alguna cosa que em preocupa i discuteixen possibles solucions. Hi ha una veu en concret que sol repetir frases d’ànim a les altres. Una recent va ser: “Si pots fer alguna cosa per solucionar-ho, no tens per què preocupar-te, i si no pots fer res, no serveix de res preocupar-se!“.

Les veus sonen com si vinguessin d’dintre del teu cap o per mitjà de les teves orelles?

     Aquesta és una altra de les coses que ha canviat una mica amb el temps. Solien ser més externes, però ara tendeixen a ser internes o bé externes però molt properes a les meves orelles. També pot variar depenent de quina de les veus parli.

Què trobaries a faltar si perdessis les veus? Et sentiries sola?

     Les meves veus són una part important de la meva identitat -literalment, són part de mi- així que sí, les trobaria a faltar si s’anessin. De fet, hauria de fer una assegurança, perquè si de veritat es van algun dia em quedaré sense feina!!! Això em resulta extraordinari tenint en compte quant desesperada vaig estar per desfer-me d’elles, però m’aporten un munt de coneixements sobre mi mateixa i manegen un ric repertori de records i emocions. També són molt útils quan parlo en públic, ja que solen avisar-me si se m’oblida alguna cosa. Poden ser útils fins i tot en les proves de cultura general!!! Una d’elles solia recitar-me les respostes durant els meus exàmens de la universitat. Peter Bullimore, membre de la xarxa anglesa de Hearing Voices, va publicar un un preciós conte infantil que li van dictar les seves veus.

Alguna vegada les teves veus se superposen? Poden estar d’acord entre elles?

     Algunes vegades parlen alhora, però no dient les mateixes coses a l’uníson. He conegut gent que les seves veus sí que ho fan, com si fossin un cor. Una altra gent descriu veus que sonen com una penya de futbol, ​​o com un grup de gent parlant a una festa. Fa poc a una conferència vaig escoltar una cosa increïble: que la gent que és sorda de naixement no escolta veus, sinó que veu mans interpretándoles signes.

Escoltes les veus tot el temps? Per exemple, fins i tot durant el sexe? Has de manar callar quan estàs veient una pel·lícula?

     No, no tot el temps!!! Encara que solen estar més actives (i de vegades més negatives o antagòniques) quan estic estressada. No obstant això, fins i tot això pot ser-me d’ajuda, ja que és un avís perquè em prengui un temps de descans i em cuidi. Ara em porto molt millor amb elles, així que quan es fiquen i els demano que guardin silenci de forma tranquil·la i respectuosa, el 99% de les vegades ho fan.

Pots fer que alguna veu en concret aparegui quan vulguis?

     Sí, de vegades. De fet això és una cosa que vaig utilitzar fa diversos anys durant la teràpia. El meu terapeuta em deia, per exemple, “m’agradaria parlar amb la veu que està molt enfadada” o “amb la veu que parla molt sobre [un fet especialment traumàtic]” i llavors dialogava amb ella.

Hi ha moments en què vols escoltar les veus, o intentes sempre fer que estiguin callades?

     Algunes vegades discuteixo amb elles dilemes o problemes, o els demano opinió sobre les meves decisions, encara que mai els deixaria ordenar-me una cosa que jo no voldria fer. És com negociar amb diferents parts de tu mateixa per arribar a una conclusió amb la qual “tothom” estigui content. Per exemple, pot haver-hi una veu que representa una part de mi molt insegura, i aquesta tindrà unes necessitats diferents que les d’una altra part de mi que vol sortir al món i ser escoltada. O les necessitats d’una veu molt racional i intel·lectual, poden semblar incompatibles amb les d’una altra molt emocional. Però així puc identificar el conflicte en el meu interior i intentar resoldre-ho. És bastant poc freqüent a dia d’avui que hagi de manar callar, ja que no es fiquen o s’imposen sobre mi com solien fer-ho abans. Si arriben a tornar-se agressives, és important per a mi entendre el perquè, i sempre hi haurà una bona raó. Generalment serà un senyal d’algun tipus de conflicte emocional, i llavors aquest podrà ser abordat d’una manera positiva i constructiva.

Alguna vegada confons la teva veu interior amb “les veus”?

     No, se senten bastant diferenciades.

Quan parles amb les veus, reaccionen de diferent manera si parles en veu alta a si només penses la resposta?

     Ja no sòl respondre’ls en veu alta, però no reaccionarien de manera diferent a quan els “parlo” internament.

Quina és la diferència entre esquizofrènia i escolta de veus?

     Mentre que les experiències que són etiquetades com a símptomes d’esquizofrènia -i l’angoixa associada a les mateixes- són molt reals, la idea que hi ha una condició concreta anomenada esquizofrènia amb una base biològica està sent discutida a tot el món. Tot i que la escolta de veus està associada amb una sèrie de diferents condicions psiquiàtriques (incloent moltes no-psicòtiques), hi ha molta gent sense cap història de problemes de salut mental que escolta veus. També està àmpliament reconeguda com a part de diferents experiències espirituals i culturals.

Et sents millor compresa per altres escoltadors de veus?

     Ells poden entendre de forma més exacta el que se sent, però he tingut la sort de conèixer algunes persones no-escoltadores de veus realment empàtiques i imaginatives que també volen entendre-ho de veritat. Referent a això, crec que en realitat hi ha molta més continuïtat entre les veus i l’experiència psicològica diària del que molta gent se n’adona. Per exemple, tothom sap el que és tenir pensaments intrusius. I la majoria coneixem la sensació de tenir diferents parts de nosaltres mateixos: una part molt crítica, una part que vol agradar a tothom, una part preocupada pels esdeveniments negatius, una part juganera i irresponsable que es fica en embolics, etc. Crec que, encara que les veus solen sentir-se com quelcom més desconegut i extern, formen part d’un procés similar.

Què fa que les veus parlin més unes vegades que altres?

     Normalment experiències emocionals, tant positives com negatives. Al principi, identificar aquests desencadenants era de molta ajuda perquè cobrés més sentit el per què les veus hi eren i el que representaven.

 Alguna vegada les veus et fan partir-te de riure?

     Sí, a vegades!!! Algunes poden tenir un humor molt feridor, molt insolent, mentre que altres tenen un cinisme jocós com el de Bill Hicks. A veure, potser no tant com Bill Hicks. Però això serea genial… Tenir a Bill Hicks al te cap!!!

     Font original: http://blog.ted.com/2013/08/08/everything-you-ever-wanted-to-know-about-voice-hearing-but-were-too-afraid-to-ask/

Principis

  • Acceptar que escoltar veus (així com les experiències relacionades amb aquest fenomen) són experiències humanes vàlides.
  • Respectar el marc d’entesa i creences que té cada persona sobre les seves pròpies experiències.
  • Fomentar i permetre la seguretat i el benestar de tots i totes.
  • Promoure l’esperança.
  • Crear espais segurs on acudir i compartir experiències, i establir una xarxa de connexió més profunda.
  • Creure en la capacitat de recuperació i la capacitat de cada persona per prendre el control de les seves experiències i recuperar-se.
  • Treballar en col·laboració i de manera inclusiva amb altres serveis per desenvolupar el coneixement i l’ús d’estratègies holístiques orientades a la recuperació.
  • Fomentar i donar suport a la autodeterminació i empoderament.
  • Encoratjar els treballadors de l’àmbit de la salut mental, a les famílies i als amics a unir-se i convertir-se en els nostres aliats.

Història

En essència, l’enfocament de Hearing Voices va néixer d’una conversa entre dos experts; un d’ells, un expert de professió, i l’altra, una experta per l’experiència. El professor Marius Romme i la seva pacient, la escuchadora de veus Patsy Hage, juntament amb Sandra Escher van ser els fundadors del moviment de escoltadors de veus; i gràcies a les seves accions i valor, sumat als de moltes altres persones, ha estat possible que milers de persones arreu el món es puguin beneficiar d’aquesta manera d’afrontar l’escolta de veus.

El 1987, a Maastricht, Països Baixos, el professor Marius Romme, psiquiatre social i Patsy Hage, escuchadora de veus, van acudir a la televisió holandesa amb el suport de la periodista Sandra Escher per parlar de l’escolta de veus i demanar a les persones que escoltaven veus que es posessin en contacte amb ells.

Seguint el programa de TV:

  • 750 persones van respondre
  • A partir d’aquest grup, 450 persones havien sentit veus
  • 300 d’elles no les podien suportar
  • 150 eren capaces de manejar-les

La investigació que va seguir a aquests resultats va donar lloc a la creació a Holanda de la Fundació Resonance; el primer grup d’autoajuda vinculat a l’escolta de veus. Això va portar a la celebració de la primera conferència sobre escolta de veus a Maastricht, Holanda, al 1988, amb l’objectiu de donar a conèixer l’experiència de l’escolta de veus; el que finalment va conduir a la creació d’un moviment mundial que treballa per donar suport a la recuperació d’aquells que pateixen per l’escolta de veus.

En veure el que s’havia aconseguit a Holanda, el treballador de desenvolupament comunitari Paul Baker va portar l’enfocament al Regne Unit, al 1990. Només 13 persones van acudir a la primera conferència sobre escolta de veus del Regne Unit a Manchester. No obstant això, l’interès es va multiplicar ràpidament a mesura que els propis escoltadors van recollir el guant. Avui en dia hi ha més de 190 grups de veus només al Regne Unit.

Al voltant del món, grups de escoltadors de veus es reuneixen i parlen, compartint punts de vista i estratègies per recolzar-se els uns als altres, explicant les seves històries i explorant maneres per treballar amb (en lloc de contra) les seves veus, amb l’objectiu de reclamar el control i reconstruir les seves vides. A molts llocs, aquests grups han florit en petites i grans organitzacions que anomenem Xarxes de Escoltadors de Veus.

Un enfocament diferent

La psiquiatria biològica tradicional ha considerat els fenòmens de l’escolta de veus com “al·lucinacions”, “símptomes de psicosi” o “esquizofrènia”. De fet, habitualment es pensava que el que deien les veus i el significat que aquesta experiència tenia per a la persona implicada, no tenia sentit.

D’altra banda, històricament es pensava que parlar amb algú sobre les veus que escoltava era desaconsejable i probablement reforçava “l’al·lucinació”. El tractament amb medicació era (i encara és) considerat com el tractament de primera línia ofert als escoltadors de veus en el sistema de salut mental per part del model tradicional de psiquiatria biomèdica, i habitualment és recomanat (o legalment aplicat per la força, sota la Llei de Salut Mental de 1999) amb l’objectiu d’eliminar la veu/veus.

No obstant això, des de la perspectiva de molts escoltadors de veus (especialment aquells diagnosticats amb “esquizofrènia resistent al tractament”, això no és sempre tan eficaç com s’esperava.

Fins i tot durant els “tractaments” amb els “més innovadors” fàrmacs antipsicòtics atípics, aproximadament el 50% de les persones amb un diagnòstic d’esquizofrènia encara escolta veus. Tals tractaments sovint produeixen greus efectes secundaris (directes) discapacitants, els quals poden afectar la qualitat de vida de la persona i a la seva salut física. Aquesta combinació de problemes genera un dilema tant als escoltadors de veus com als prestadors de serveis. En resposta a aquest dilema, va emergir el Moviment d’Escolta de Veus.

La investigació col·laborativa entre Romme i Escher amb escoltadors de veus va provocar el sorgiment de l’Enfocament de Hearing Voices. La base de coneixements i estudis que s’ha creat ha canviat significativament la forma en què es comprenen i es respon davant els fenòmens d’escolta de veus avui dia.

Aquestes investigacions han demostrat que escoltar veus és una variació natural de l’experiència humana. Una investigació actual (Beavan, Read i Cartright, 2006) avala estudis anteriors que han indicat que l’escolta de veus és una experiència humana relativament comú, que necessita acceptació i suport (Tien, 1991; Romme i Escher, 1993; Romme i Escger, 1996; Milham i Easton, 1998; Beavan, Read i Cartrigh, 2006; Watkins, 2008; MacCarthy-Jones, 2012)

A més a més, des del principi ha hagut significants investigacions que mostren que hi ha una relació entre passats o recents esdeveniments traumàtics o emocionalment intensos (accident, divorci, mort d’un ésser estimat, maltractament físic o abús sexual, aventures amoroses, embaràs i part) i el començament de l’escolta de veus (Read, 1997; Hammersley, Read, Woodall i Dillon, 20085; Read and Bentall, 2010; Read and Bentall, 2012; Varese et al. 2012) – alguns suggerint 70% d’adults i 85% de nens (Escher i Rome, 2010; Romme i Escher, 2005)

Segons Martin (2000) les indicacions de Romme i Escher per canviar les percepcions arrelades sobre l’escolta de veus que haurien d’emprendre els professionals són:

  • Acceptar l’experiència dels pacients amb les veus
  • Intentar entendre el diferent llenguatge que utilitzen els pacients per descriure el seu marc de referència, així com els diferents llenguatges que usen les veus per comunicar-se.
  • Considerar ajudar l’individu a comunicar-se amb les veus.
  • Estimular el pacient a reunir-se amb altra gent amb similars experiències i a llegir sobre escoltes de veus, amb l’objectiu de disminuir el tabú i l’aïllament.

Font de l’article: Entrevoces

     Des de la Federació Veus ens complau convidar-vos a les Jornades Hearing Voices Barcelona, per tal que conegueu la Xarxa Internacional de Persones Escoltadores de Veus i una manera diferent d’entendre i atendre la salut mental.

Esquizofrenia Gráfica

     El 9 de Novembre, es farà la Taula Rodona: “Navegando el Espacio entre la Brillantez y la Locura, amb Sasha Altman, Will Hall i Martín Téllez; moderats per Raúl Velasco. A les 18h, a La Casa del Mar (C/ Albareda, 1).

     El 10 de Novembre, s’impartirà el Taller: “Apoyo Mutuo y Prácticas de Emancipación Activistas Transformadoras, amb Sasha Altman, a les 17:30h; i el Taller: “Discontinuación del Uso de Drogas Psiquiátricas: Una Guía Basada en la Reducción del Daño”, de Will Hall. A les 19:30h. Ambdós tallers, a l’Espai Josep Bota de Fabra i Coats (C/ Sant Adrià, 20).

     Les Jornades Hearing Voices Barcelona són un espai que ha sorgit del caliu i bullici del 7º Congreso Mundial de Hearing Voices, que es celebra a Alcalá de Henares el 6 i 7 de Novembre.

     Intervoice és una xarxa internacional dedicada a l’estudi, educació i investigació sobre l’escolta de veus, que compta amb centenars de grups en més 25 països. La seva aportació a l’àmbit de la salut mental ha estat essencial per poder pensar el dolor psíquic des d’una perspectiva completament diferent de la que ofereix el paradigma biologista, que a dia d’avui predomina en la psiquiatria i la psicologia. Enfront de les interpretacions habituals que estableixen que tenir al·lucinacions auditives (i altres experiències psíquiques inusuals) és el resultat d’un desequilibri bioquímic (alguna cosa no funciona als nostres cervells) i que el contingut de les mateixes és irrellevant, el moviment internacional de escoltadors de veus planteja que aquestes són una experiència humana normal i no el símptoma d’una malaltia. Per tant, el contingut d’aquestes experiències és essencial per establir un camí real de recuperació, ja que les al·lucinacions auditives estan inserides a la vida de les persones que les experimenten i, sovint, quan tenen una càrrega negativa, no són sinó la reacció a un esdeveniment traumàtic que no s’ha resolt de manera adequada.

     Per pensar aquests temes, comptem amb la participació de:

     Sascha Altman Dubrul, cofundador de The Icarus Project Network, una xarxa de Grups de salut mental i un projecte de comunicació multimèdia nascut fa 13 anys. La finalitat d’Icarus és canviar la forma en què ens referim a les experiències psicòtiques, creant un nou llenguatge i una nova narrativa, lluny del llenguatge clínic que silencia les veritables causes dels patiments. Autor de: “Navegando el espacio entre la Brillantez y la Locura”.

     Proposa el taller: T-MAPS o Mapeja-T, Transformative Mutal Aid Practices (Suport Mutu i Pràctiques d’Emancipació Transformadores) des de l’Activisme. Mitjançant diversos tipus d’aproximacions: narratiu, teatre de l’oprimit, etc., busca la transformació de l’individu. A un context de grup, es treballa en l’elaboració d’un mapa personal que ajudi a navegar en temps de crisi, les relacions personals amb el món.

     Will Hall, membre d’Icarus Project i de Hearing Voices Network a USA, és mestre, consultor i escriptor en Diversitat Mental, amb pràctica de teràpia privada a Portland, Oregon. Ha realitzat capacitacions, consultories en salut mental, trauma, violència domèstica, resolució de conflictes, treball de processos i desenvolupament organitzacional en 8 països. El seu treball i aprenentatge procedeix de la seva pròpia experiència de patiment mental i recuperació. Ha col·laborat en l’elaboració de la guia: “Discontinuación del uso de Drogas Psiquiátricas: Una Guía Basada en la Reducción del Daño”, publicada per The Icarus Project i Freedom Center.

     Martín Tellez, miembro del Proyecto Icaro i la Red Icaria, del comitè de difusió i certificació de Clubhouse Europe, Orientador Laboral en Salut Mental i terapeuta narratiu. Imparteix el taller Grups de Transició de Psicosi basats en teràpia narrativa i filosofia aplicada.

     Junts volem anar una mica més enllà de la desestigmatització en l’escolta de veus i altres formes d’expressió del dolor psíquic. Aprofitem el joc que ens dóna la paraula per defensar l’escolta en si com pas necessari per poder apropar-se a qualsevol realitat inusual o no compartida, sigui aquesta de caràcter psicòtic o no. Cal escoltar la persona que la viu. Sense aquest punt de partida, qualsevol estratègia terapèutica estarà condemnada al fracàs. L’escolta és terapèutica, tant a nivell individual com col·lectiu. Escoltar i ser escoltat són dos camins que porten a la comprensió del propi dolor i del dolor dels altres.