FEDERACIÓ VEUS

Entitats Catalanes de Salut Mental en 1a Persona

El 13 de febrer se celebra el Dia Mundial de la Ràdio, una data que va posar l’ONU per reivindicar el paper d’aquest mitjà de comunicació. Els objectius de la jornada són conscienciar al públic, encoratjar als encarregats de prendre decisions a crear i oferir accés a la informació a través de la ràdio, així com millorar les xarxes i la cooperació internacional entre els organismes de radiodifusió.

Des de la Federació Veus fem valdre la ràdio com a instrument de transformació de la mirada social sobre el patiment psíquic i emocional. És també una eina per lluitar contra l’estigma en salut mental i, en alguns casos, un instrument que serveix de cura emocional.

Associació Sociocultural Ràdio Nikosia

Aquesta associació té la ràdio degana de totes les entitats de la nostra federació. Ràdio Nikosia és la primera emissora de l’estat espanyol realitzada per persones amb un diagnòstic de trastorn mental. La seva base és servir d’instrument polític per afavorir una transformació social que visibilitzi el patiment psíquic, emocional i social. El seu lema és “des de la bogeria lluitem per a la bogeria”, per tal de ser una emissora transversal feta per persones que busquen comunicar i comunicar-se lluitant, d’aquesta manera, contra l’estigma en salut mental.

Podeu escoltar a Ràdio Nikosia al 91.4 FM de Ràdio Contrabanda o escoltar-lo des de la seva web.

Programa Ràdio Nikosia. Foto: Ràdio Nikosia

Rondó Literari, de l’Associació Sociocultural Matissos

L’Associació Sociocultural Matissos és una altra entitat de Veus que té el seu programa de ràdio propi, Rondó Literari. En aquesta emissió, les persones que formen part de Matissos llegeixen els seus poemes i escrits que els mateixos fan en el taller de creativitat literària. També fan entrevistes i debats, sempre realitzades per persones amb una experiència en salut mental.

Rondó Literari s’emet tots els divendres de 18 a 19h a la ràdio RSK de Nou Barris. 107.1 FM.

Un dels programes de ràdio “Rondó Literari”.

Radio Chiringuito, de la cooperativa Aixec

La cooperativa Aixec SCCL té també un programa de ràdio especial, que es fa al Centre Penitenciari de Joves. Radio Chiringuito és un projecte d’intervenció educativa amb persones joves on es parla de diferents temes. És un espai de trobada que, per una banda, té com a objectiu generar un espai grupal d’acompanyament al patiment mental en situació de privació de llibertat. Per altra banda, dóna a conèixer la xarxa de recursos comunitaris existents fora del CP en el camp de la Salut Mental.

Podeu escoltar l’últim programa de ràdio aquí 

Llarga vida a la ràdio!!

Isabel Márquez e Isabel Cabellos, enfermeras del área de salud mental y autoras de “Buenos días, manicomio, ¿dígame?”, nos cuentan el porqué del libro y su visión de la psiquiatría en función de sus más de 30 años de experiencia con usuarios.

Foto: NedEdiciones

-Llama la atención el título del libro ¿Por qué lo habéis elegido?

Isabel Cabellos– El título era todo un símbolo de identificación de lo que eran las plantas del psiquiátrico. El rótulo está relacionado, como se explica en el libro, con una frase célebre popular que se puso de moda en los años 90 y que era de obligado cumplimiento. Esta frase, todo el personal veterano la conoce y la repetía cada vez que sonaba el teléfono de las plantas de agudos de psiquiatría. Formaba parte del protocolo de identificación de la unidad. Por este motivo, todos los profesionales de enfermería que trabajaban allí debían de decir “buenos días manicomio, ¿dígame?”, buenas tardes, si era el turno de tarde y buenas noche si sonaba el turno de noche. Los profesionales de enfermería repetían tantas veces esta frase que cuando sonaba el teléfono en su casa también lo decían.

-¿Por qué os habéis decidido a escribir a este libro?

Isabel Márquez– Es complicado. Un día lo piensas y lo haces. Ves la necesidad de explicar al otro nuestras vivencias y experiencias allí. El hospital es casi nuestra segunda residencia y te das cuenta de que este mundo es muy desconocido para las personas que están fuera de ese entorno. Considerábamos que para poder entenderlo y comprenderlo queríamos plasmar en un libro lo que pasa allí, lo que pasa en una planta de agudos, con rejas, donde la gente no puede salir o no puede hacer llamadas. Desde fuera parece que pasa algo malo dentro y realmente no es así. Todo lo contrario. La gente debe saber que un psiquiátrico es un centro normal con ciertas especificidades, pero que es una planta de hospital como los demás.

-¿Como ha evolucionado la psiquiatría y, en concreto, los centros psiquiátricos en los últimos años?

I.M.-Nosotras hemos vivido una evolución muy grande, porque hemos pasado del manicomio al psiquiátrico, del loco al enfermo mental, de la locura a la enfermedad mental. Después, vivimos lo que es la reclusión a la inserción social. Todo esto puede parecer muy fácil, pero realmente han sido unos avances a pasos agigantados. Después está la profesionalización de la enfermería y de la psiquiatría, y la evolución de los psicofármacos, aunque también se deberían de contemplar otro tipo de medicinas. Otro cambio es la humanización de los cuidados en base a las necesidades que tiene cada persona. Por último, el trabajo en equipo de todos los profesionales sanitarios ha sido otra de las mejoras.

“Vivimos el paso de la reclusión a la inserción social”

¿Qué anécdota destacaríais?

I.M.-Hemos seleccionado algunas respectando la confidencialidad de los pacientes. Yo destaco una sobre una paciente que tenía una larga historia en el centro y que no se adaptaba a las normas. Ella tenía diferentes domicilios a los que se había mudado con el marido a causa de una discapacidad psíquica. Todo era poco a pesar de que los pisos estaban adaptados. Llegó a autolesionarse. Un día, apareció el marido con ella en un taxi para ser ingresada. Al abrir el vehículo el olor que se desprendía era, por decirlo de alguna manera, insoportable, a incinerado. La mujer se había rociado con gasolina, se había prendido fuego en el domicilio a lo bonzo, el marido había apagado las llamas, y había decidido llevarla a un psiquiátrico en lugar de a urgencias hospitalarias. Me hizo pensar hasta qué punto la familia estaba tan sobrepasada que pensó que la atención era más psíquica que física. No se había dado ni cuenta del punto en el que estaba la paciente. La quisieron bajar del coche y la dermis se quedó en el asiento. Indescriptible.

I.C.-Yo he vivido un exorcismo, que en el libro lo explico. Sentía que era la protagonista de una película de terror. Ver allí a un señor obispo abriéndole la puerta y tratándote fatal, diciendo que venía a hacer un exorcismo… yo pensé ¿dónde está la cámara oculta?

-¿Cuál es para vosotras la asignatura pendiente de la psiquiatría?

I.M.-Una de ellas es conseguir un modelo centrado en el paciente, donde no existan las relaciones de poder. Que haya una relación simétrica donde se escuchen sus narrativas y se respeten sus creencias. Porque todo ello hace que pueda haber una alianza terapéutica buena y un mejor éxito en el tratamiento.

“La familia es la gran olvidada de esta historia. No se puede entender a una persona sin su contexto social y familiar”

I.C.-Yo añadiría dos más. Los centros psiquiátricos se han abierto a la sociedad y a la integración del paciente, pero aún quedan rejas y puertas cerradas. La asignatura pendiente podía ser, por un lado, que ninguna unidad necesitara rejas y llaves en las puertas, y que la sensación de guarda y custodia desapareciera. Esto en relación al paciente ingresado y desde la perspectiva del hospital. Y en segundo lugar, y desde la perspectiva de la sociedad, dar especial énfasis a la normalización y prevención de la enfermedad mental. Cuidar la salud mental en los centros de trabajo y prevenir la sintomatología de forma que haya cultura médica de tratarla en los centros ambulatorios. Y a un CSM de la misma manera que vas a un ambulatorio para la población general. En definitiva, detectar el síntoma para que no necesariamente derive en un trastorno mental severo.

I. M.-La familia es la gran olvidada de esta historia y no se puede entender a una persona sin su contexto social y familiar. Por último, la imagen negativa que ofrecen los medios de comunicación.  Hay que luchar mucho para reducir el estigma y en este sentido tenemos que reunirnos todos; familia, profesionales, asociaciones y pacientes para luchar contra el estigma que hay respecto al trastorno mental.

Hildegard Munné, una persona amb experiència pròpia en salut mental, explica el seu procés de recuperació a través de l’art. Munné es membre de EMILIA, una de les nostres associacions, i actualment realitza tallers d’art creativa per persones que estan en la mateixa situació. Per a ella, l’art “és un canal per sentir-nos millor”. Munné col·labora com a voluntària per fer possible que l’art arribi als espais hospitalaris.

Carme Masferrer, psicóloga clínica i també menbre de l’associació, presenta el video i el cas de Hildegard, un exemple de recuperació en salut mental.

El paper de l’usuari de salut mental, dels centres psiquiàtrics i de l’infermeria, van ser els eixos centrals d’un intens col·loqui durant la presentació del llibre“Buenos diasmanicomio ¿dígame?”, d’Isabel Márquez i Isabel Cabellos a la Casa del Llibre de Barcelona.

Les autores i infermeres de l’àrea de salut mental, van estar acompanyades per Raúl Velasco, escriptor i periodista; Martín Correa; coordinador de Ràdio Nikosia i doctor en Antropologia Mèdica; Francisco José EiroàOrosa, professor de la UB, psicòleg i vocal de la Federació Veus; i Antonio Vaquerizo, especialista en infermeria de Salut Mental en l’hospital Benito Menni CASM.

Velasco va senyalar que “el paper de l’infermer en salut mental va ser relegat a un segon plano en l’estructura de poder”. Per tal motiu, l’escriptor i ex membre de Ràdio Nikosia invita a reivindicar el paper dels professionals que “han de donar i aportar molt”. Per la seva banda, el doctor Francisco Eiroà va posar sobre la taula que seguimos sin demostrar que la mejor medicina para una persona en crisis sea un lugar cerrado. Es verdad que hay situaciones en las que es positivo, pero los que hemos estado en un psiquiátrico, a veces creemos que el ingreso se trata más por motivos de control, como es la toma de medicación etc.

Martín Correa va destacar que “la mayor riqueza del libro tiene que ver con que uno se para a pensar en el papel de la enfermería, perquè fan una mirada sobre la seva experiència en un centre de psiquiatria durant els últims 30 anys. En aquest sentit, l’especialista Antonio Vaquerizo va resaltar els canvis que ha experimentat la psiquiatria en els últims 30 anys. “Desde la reforma psiquiátrica del 77 ha habido muchos cambios, pero todos somos hijos de nuestra época. En 2017, el 67% del presupuesto de psiquiatría ya estaba dedicado al ámbito comunitario, y el 38% se encuentra en los hospitalesEs un dato importante para decirnos a dónde vamos”.

La visió de Isabel Márquez i Isabel Cabellos

Les infermeres i autores del llibre, Isabel Márquez i Isabel van exposar els motius i objectius del seu llibre “Buenos días,  manicomio, ¿dígame?”.

Márquez va resaltar que durante todo mi tiempo profesional he vivido mucho dolor y mucho sufrimiento. menudo se proyecta una imagen de un psiquiátrico como un sitio oscuro. Hoy no es así. Es una unidad donde hay una gran variedad de patologíasCabellos va dir que el seu objectiu amb el llibre era obrir la porta del psiquiàtric i treure predujicis.

Després es va obrir un debat amb el públic assistent entre el qual hi havia persones usuàries de salut mental i del col·lectiu en primera persona que li van plantejar a les autores el perquè de la utilització del terme malaltia mental al seu llibre, al que van respondre que ho feien amb la intenció de normalitzar el terme. Això, va a derivar en un debat on es va parlar de temes com el tractament del suïcidi, les alternatives a les contencions mecàniques, de l’evolució de la psiquiatria i de la necessitat de treure de manera definitiva la paraula malaltia mental per trastorn o diagnòstic amb experiència pròpia.

La Comissió de Participació BCN Salut Mental organitza la xerrada “Salut Mental: Autonomia i Llibertat”, que comptarà amb la participació de Maria Àngels Porxas, jurista, investigadora de la Universitat de Girona, assessora jurídica de drets humans i membre del grup de treball Observatori de drets de la Federació Veus. Anna Pujol, membre de BCN Salut Mental, serà la moderadora.

La xerrada-col·loqui presentarà reflexions a partir del document aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 26 de setembre de 2017 sobre Salut Mental i Drets Humans. En aquest document, entre altres coses, insta els estats membres de l’ONU que incorporin la perspectiva de Drets Humans en els serveis de Salut Mental.

L’ONU recull que les persones amb experiències pròpies en salut mental han de poder viure de manera independent, ser incloses en la comunitat, exercir la seva autonomia, ser respectats en igualtat de condicions i que ningú sigui sotmès a tortura ni a tractes o penes cruels, inhumans o degradants.

L’acte tindrà lloc el dimecres 14 de març a les 17 hores a la Casa del Mar de Barcelona. L’entrada és lliure però cal fer inscripció prèvia en el següent http://bit.ly/2E3n8dY

Xerrada salut mental autonomia i llibertat

Des de la Federació Veus , en col·laboració amb el Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la Universitat de Barcelona, el Programa per a la Recuperació i la Salut Comunitària de Yale i la Universitat de Girona us volem convidar a participar en el curs: Més enllà de la recuperació: cap a una atenció en salut mental basada en drets. Es faran 3 edicions durant els mesos de febrer i març de 2018 amb seu a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona.

En aquest curs, des de la nostra federació entenem que el foment dels drets de les persones amb experiència pròpia en salut mental ha de ser un element transversal dels tractaments. Per tal motiu, la formació està dirigida a professionals de l’àmbit de la salut mental i és gratuïta.

Les persones interesades han d’omplir aquest formulari d’inscripció i en finalitzar-s’enviarà directament un correu electrònic amb la informació sobre el curs.

El correu de contacte és drets@veus.cat

 

Les infermeres Isabel Màrquez i Isabel Cabellos, especialitzades en salut mental, van escriure el llibre “Buenos días, manicomio, ¿dígame?”, que tracta la realitat d’un psiquiàtric des de la ironia i el respecte, però també per tractar de trencar l’estigma en salut mental.

La presentació tindrà lloc el dilluns 5 de febrer a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, 37 (Barcelona) a les 19 hores. L’acte comptarà amb la presència de les autores i haurà un col·loqui en el que participaran Raúl Velasco, escriptor i periodista; Francisco José EiroàOrosa, vocal de la Federació Veus; i Martin Correa, professor d’Antropologia i coordinador de Ràdio Nikosia (entitat de la Federació Veus); i Antonio Vaquerizo, infermer de salut mental a l’hospital Benito Menni CASM.

El llibre presenta una visió de la psiquiatria des del punt de vista de l’experiència de les autores, que porten anys de feina en centres amb persones amb un diagnòstic d’aguts en salut mental. Aquestes professionals van decidir explicar d’una manera amena, però amb sensibilitat, què és el que passa de veritat dins d’un psiquiàtric.

La presentació del llibre serà oberta a tothom i els membres de la Federació Veus que participen en el debat explicaran la seva visió del llibre i el tema que tracta.

Ficha del llibre: “Buenos días, manicomio, ¿dígame?

El 20 de maig de 2017 cel·lebrarem per primera vegada el ‘Dia del Orgullo Loco’.  Es tractarà d’un dia per visibilitzar els trastorns de salut mental i promoure la diversidat mental. Volem abordar la bogeria des de la consideració de la diversitat i no des de la perspectiva de ser persones etiquetades com a malaltes per un sistema que no sap donar resposta als problemes de salut mental. El lema d’aquest dia será “el orgullo lo cura“.

Fa poc més d’un mes, algunes persones de diferents associacions de salut mental, grups de suport mutu (GAM’s) i de l’activisme de tota Espanya vam tenir la idea d’organitzar per primera vegada el “Dia del Orgullo Loco” en l’àmbit estatal. Aquest moviment neix de manera espontània i informal i des de la premissa que sentir orgull de la condició de boig o boja pot resultar terapèutic. És per això pel que les associacions participants ens apropiem de la injúria (boig/boja) a fi de contrarestar la càrrega pejorativa i d’acceptar sense més algunes de les seves accepcions. Els convoca que el concepte de malaltia els fa presoneres i els exclou de la resta de la societat.

Actualment, les associacions adherides al moviment som: Stop Estigma (Aragó), En Primera Persona (Andalucia), Hierbabuena (Astúries), Federació Veus, ActivaMent, Obertament, Amics de la Salut Mental (Catalunya), Canaries (Afes), Oye Qué Radio (Castella-La Manxa),  Caleidoscopio (Castella i Lleó), Obertament (Comunitat Valenciana), Agifes (Euskadi) , Radio Prometea, (Galícia), Flipas, UMASAM, Alonso Quijano, Fundación Mundo Bipolar, Otra Esquizofrenia es Posible (Madrid), Barlovento, Ápices y Ecos, (Murcia) i Mejorana (Navarra).

A més, hi ha una plataforma de recollida de signatures per demanar que es repecten els drets humans en els internaments psiquiàtrics. Pots assignar aquí

La idea és festejar la bogeria i fer reivindicacions duent a terme marxes, concentracions o festes, on calen realitzar performances, teatres al carrer, disfresses, música, etc

Si tens alguna proposta pots contactar i seguir les plataformes oficials de l’event.

Facebook: Día del Orgullo Loco

Twitter: @orgullo_loco

Día del Orgullo Loco

La Federació Veus incorpora al seu teixit associatiu dues noves entitats: l’associació d’oci inclusiu Saräu i Aixec S.C.C.L. Aquestes asociacions pasan a formar part de la nostra federació com a entitats col·laboradores aportant una nova visió enriquidora i amb més serveis oberts a persones des de una perspectiva integradora.

La inclusió d’aquestes entitats forma part del projecte d’enfortiment de la base associativa de la Federació Veus, que té com a objectiu fer créixer el nostre ventall associatiu amb associacions en primera persona de tota Catalunya.

L’associació d’oci inclusiu Saräu

Aquesta associació es va constituir l’any 2009 per oferir espais de lleure a persones amb diversitat funcional o amb un diagnòstic de trastorn mental, per afavorir un oci inclusiu. Però l’associació organitza tot tipus d’activitats (senderisme, karaoke etc), obertes a tothom. La seva clau és que en un espai  -ja sigui un bar, una discoteca o una sala de concerts- hi hagi diversitat de gent, amb o sense discapacitat, amb l’objectiu d‘afavorir les relacions interpersonals i compartir junts moments de diversió.

L’associació d’oci inclusiu Saräu va rebre el Premi Innova de la Fundació Prínceps de Girona en la categoria social al any 2012.

Font: Facebook Saräu

Aixec S.C.C.L.

Aixec S.C.C.L. és una cooperativa que ofereix serveis socioeducatius destinats a l’atenció de persones que pateixen algú diagnòstic de trastorn mental i a les seves famílies, des de la perspectiva de la salut mental comunitària.

El seu treball es basa n’una perspectiva comunitària i no clínica. Els seus serveis inclouen un Club Social, acompanyament, suport, formació, projectes al Centre Penitenciari de Joves, el programa Respir, Vulnus, Club de Joves, i també forma part de la Xarxa Sense Gravetat.

Taller de pintura. Font: Aixec

Benvinguts a les dues!!

Pròximament anunciarem noves adhesions a la Federació Veus

La Federació Veus va participar en unes sessions pràctiques de laboratori a la Facultat de Medicina de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Aquestes classes tenen com a finalitat treballar la relació doctor-pacient des d’una perspectiva en primera persona donant el punt de vista i l’experiència de persones amb un diagnòstic de trastorn de salut mental.

En les últimes sessions van participar alguns membres de la Federació Veus amb la col·laboració de Raul Velasco, escriptor i antic membre de Ràdio Nikosia, una de les entitats de la Federació Veus. Els alumnes participants van ser estudiants de l’assignatura de Psiquiatria de quart curs de Medicina.

L’activitat va consistir en unes sessions de simulacres durant les quals, un estudiant feia de pacient i un altre de psiquiatre. El professional de la salut mental només disposava de 5 minuts per intentar calmar a l’usuari (que va interpretar una persona de la Federació Veus) i desincentivar-lo de les idees de suïcidi. A més, hi havia un altre grup de companys que van explicar la seva experiència en salut mental davant d’altres estudiants.

Els futurs metges van traslladar a la nostra federació que l’experiència d’aquestes sessions pràctiques va resultar molt positiva i enriquidora.

Universitat Internacional de Catalunya

UIC Campus Barcelona